CAT 131125 (051) “Tan honrats com tots”

“Tan honrats com tots”

Avís: aquest acudit no produeix gràcia i fins i tot pot ferir la sensibilitat (política) del lector.

Després que el magistrat de l’Audiència Nacional, el jutge Pablo Ruz, confirmés en un interlocutòria dictada el proppassat divendres 24 de novembre “la presumpta existència per part del PP d’un corrent financer de cobraments i pagaments continu en el temps al marge de la comptabilitat tramesa pel partit al Tribunal de comptes” i que la formació hauria realitzat abonaments de diners “amb el romanent de capital no comptabilitzat disponible a l’anomenada ‘caixa B’”, les Noves Generacions del PP valencià van decidir al dia següent d’organitzar un acte a la localitat d’Alcoi.

En aquest acte, el vicesecretari general d’Estudis i Programes del PP, Esteban González Pons, va proclamar que el seu partit i els dirigents en són “tan honrats com tots”. Amb aquesta declaració de principis, ve a confirmar-se la fosca llegenda (urbana) que tots els dirigents del partit popular (inclòs la seva quota “femenina”) tenen assignats dos “assessors”, peluts i amb sobrepès, que respectuosament anomenen “Sr. Esquerra” i “Sr. Dreta” (encara que aquest últim penja una mica més): tot el que surt d’aquests assessors és el que diuen i fan públicament.

Algú hauria de dir a aquesta ment privilegiada que la seva declaració tira per terra qualsevol escletxa de presumpció d’innocència, ja que es tracta del mateix argument del defraudador d’hisenda que justifica els seus actes perquè tots nosaltres, a la seva situació, també ho haguéssim fet. Aquestes fal·làcies “peperes” recorden un professor que, davant una classe de trenta alumnes, crida l’atenció a un d’ells, i aquest últim respon irat que la resta també està parlant, i no és conscient que “el seu parlar” ha esdevingut “cridar”. De res no consola que després de tal afirmació (que subratllava que els votants, els militants i els dirigents del seu partit eren “tan ‘honrats’ com tots”), expressi el seu orgull perquè el seu partit és “l’únic que pot treure Espanya de la crisi i que la’n traurà”. A qui vol enganyar? Evidentment, aquesta crisi és una crisi global, però a Espanya té una conseqüència negativa més gran perquè ha derivat en una bombolla immobiliària sense precedents. El mateix González Pons, en recordar en aquest acte els dos anys de govern del PP, s’afanya a afirmar: “És el moment de fer balanç o mirar cap al futur”. Resulta, però, que una crisi como l’actual es va gestar perquè un “il·luminat” Aznar va tenir la idea de la famosa “Llei del sòl”, que permetia (neo)liberalitzar els terrenys a l’especulació urbanística i a la corrupció política. Les bombolles (como les bombolles de sabó), fins que peten, són boniques i generen (fals) optimisme, si no pas eufòria. Aquesta herència va rebre el Zapatero de l’Aznar i, amb una incompetència i manca de previsió que li va passar factura, es va limitar en matèria econòmica (oblidant-se de les dues lletres centrals de les sigles del seu partit) a no fer res, per aquella màxima “el que funciona és millor no tocar-ho”.

Senyor González Pons, sí que cal mirar al passat, perquè a la fi vostès confonen “fer il·lusionar la gent” amb “fer il·lusa la gent”. Amb frases (i veritats) com “tan honrats com tots” estan revelant que el sistema i democràcia actuals són una veritable porqueria. Potser ara el més que presumpte “finançament irregular” del seu partir (i la de tots els partits, si obtenen quotes de poder) ja és constitucional? Tot per a ells té solució: els delictes prescriuen en el temps o, si no, s’inventaran una nova Llei orgànica de finançament de partits polítics, que apuntali la malmesa Carta Magna, i que declari sense límit (i fins i tot deducció fiscal) les “generoses” donacions: els “regals” i suborns de l’anomenada “trama Gürtel” passaran automàticament a estar dins de la més estricta legalitat.

Vist tot això, cal tenir molta reserva amb altres “perles” extretes del discurs d’en González Pons i que permetrien d’altres acudits i reflexions, i és que el polític s’engresca en un míting, en una tertúlia o coses semblants: “Ha passat el pitjor, encara queden reformes, però estem en condicions d’afirmar que junts sortirem de la crisi”, “Fa dos anys, 11 milions d’espanyols ens van demanar que traguéssim a ZP i traguéssim Espanya de la crisi. Allò primer ho vam fer ràpidament, això segon ens està costant més, però ho aconseguirem" o “Ens vam trobar un país literalment arruïnat. Però ara estem en condicions de dir que Espanya d’aquesta se’n surt, i abans que acabi la legislatura tornarem a créixer, a crear ocupació i tornarem a baixar els impostos”. Compte: això de l’anomenada “caixa B” és una simple metàfora de la “doble moral” de la classe política.