CAT 140619 (184) Indignació

Indignació

Per a Catalunya, l’abdicació del rei Joan Carles I d’Espanya a favor del seu full, avui Felip VI, esdevé una veritable provocació. Fins i tot a l’elecció de la data de la nova coronació, avui, 19 de juny, hom pot entreveure (al més benèvol dels casos) manca de tacte o desconeixement històric, perquè fa tres-cents anys justos, un altre Felipe, el V, va cremar la vila de Xàtiva, en el seu camí per instaurar la nissaga borbònica a Espanya, amb conseqüències nefastes per a Cataluña. Si no se n’han adonat, ja hi ha un nou decret de Nova Planta, conegut popularment com a Llei Wert, que és l’assetjament històric més gran a l’anomenada “transició” contra el model lingüístic d’escola a Cataluña, un model que fins ara ha servit com a element de cohesió social i de no exclusió. La imposició d’un nou monarca, Felip VI, pot considerar-se un veritable “cop d’estat”. Les llengües “malicioses” afirmen que Joan Carles I de Espanya “va protagonitzar” un altre cop d’estat frustrat (¿?), el del seu amic Armada (amb la ridícula posada en escena de Tejero). ¿Com no considerar “cop d’estat” la figura d’un monarca sense la consulta en referèndum? Per als defensors de la (santa) Constitució, el tema successori els ha empaitat amb el pixums al ventre, perquè la Constitució no en preveia res. Per cert, tampoc la Constitució no tenia previst la corrupció, el finançament il·legal dels partits, el nepotisme, la prevaricació, la malversació dels fons públics… i tot el que ha esdevingut l’anomenada “democràcia”. A tot aquest exercici “democràtic” de “empassa-te-la” (tan del gust franquista, que va deixar molt ben lligada la seva successió en la figura de Joan Carles I) sento vergonya aliena de l’actitud del PSOE. El senyor Rubalcaba, des de l’autoritat moral del seu càrrec (malgrat que n’hagi presentat la dimissió), ha afirmat que el PSOE sempre havia estat un partit monàrquic: suposo que aquest personatge es va oblidar que en un temps passat (al segle i al mil·lenni passats) el partit que “representa” s’anomenava precisament així, avui simples sigles, “socialista” i “obrer”.