CAT 140502 (150) Gravar els propis assetjadors és delicte

Resumim:

Als EEUU ja ha passat: algú ha gravat els seus assetjadors i això li ha suposat ser denunciat i ser acusat per la “Justícia”. Un noi de Pennsylvania, Estados Unidos, ha rebut càrrecs per “desordres públics”, després de haver realitzat una gravació en què un grup de companys de classe l’assetjava. Christian Stanfield té quinze anys i és estudiant de segon curs en un institut. Un dia, tip de aguantar els acudits i agressions dels seus companys, va posar en funcionament la gravadora del iPad.

Va mostrar la prova documental a la seva mare, Shea Love, quie, indignada, va anar corrents a parlar amb el director del col•legi. Aquest últim, sense fer cap cas als abusos que s’escoltaven clarament a la gravació, va advertir que haver-la realitzat sense autorització a l’escola podria ser fet constitutiu de delicte… A continuació, va portar l’aparell cap a comissaria i va denunciar l’adolescent!

La prova fou esborrada immediatament per orde judicial, però tant la mare como el noi han tingut que relatar-ne al Jutjat el contingut. Els fets succeeixen en plena classe de matemàtiques, i hi ha una sèrie de veus que se mofen i riuen d’en Christian (“podríem baixar-li els pantalons”, diu un, “millor no, deu olorat fatal”). Va intervenir llavors la veu de la professora per dir que no es parla en classe si no és de la matèria. Poc després, es podia escoltar un cop fort, que el noi identificava amb el soroll d’un llibre llançat a la taula; pel que sembla, això va succeir després de que un dels seus companys amenacés de colpejar-hi.

A l’inici en Christian fou advertit que podria ser jutjat per un delicte més greu, tot que i que la història se ha resolt amb un càrrec per “desordres públics”.

***

A mi aquesta història em recorda la situació actual d’Espanya. Ja tothom coneix l’obsessió “legalista” de la majoria de nord-americans, que desitgen amb el més grans dels anhels veure’s ferits “per” una escala mecànica o trobar-se una dent de rata dins d’una hamburguesa del McDonald’s per així poder denunciar les respectives companyies i poder rebre unes indemnitzacions milionàries. L’únic argumento (coercitiu i gens racional) que ve emprant últimament el president del Govern d’España, Mariano Rajoy, enfront del president de la Generalitat, Artur (no Ártur) Mas, és que aquest últim s’ha de sotmetre a la “legalitat vigent”. M’imagino una trobada recíproca entre els dos polítics i que el gallec provi de convèncer de la “espanyolitat” del president català, amb l’argument “irrefutable” que així apareix al DNI. Em va sorprendre a més, dins d’un exercici de generós diàleg, que després de negar una possible “consulta soberanista” con el argumento “legalista” de la proppassada sentència del Tribunal Constitucional i al vot “aclaparador” de les Corts Generals espanyoles (que no pas del Parlament català), va provar de passar la pilota al contrincant i exigir a Mas “imaginació” para trobar-ne una solució. En què quedem? Negant la consulta, en fa falta “solució”? És que encara hi ha problema? En aquestes latituds, “imaginació” en sobra. Els votants de qualsevol partit polític d’Espanya, en exercir el seu dret al vot, ha de posar-li molta dosi d’imaginació. Durant el franquisme es vivia en una estricta legalitat, la del règim, e fins i tot es parlava de “democràcia”, qualificada amb l’adjectiu “orgànica”. La imaginació l’aplica el partit en el Govern amb el canvi de lleis. Ells fixen el que és constitucional i allò que és legal o no. Amb la “nova” Llei de l’Avortament (li posaran el nom que vulguin), davant la mateixa decisió per part d’una dona o d’un metge, amb mesos de diferència, pot haver-hi diferents conseqüències “legals” totalment diferents: de ser una decisió plenamente legal a constituir motivo de delicte greu. La “legalitat” és el que sosté vergonyes como l’anomenada “Trama Gürtell”: cap implicat no aspira a demostrar-ne la innocència, es conforma que el declarin “no culpable”. No és el mateix, però per aquest motiu hi ha la imaginació: algú pot cometre el més gran dels delictes, però allò que és condemnable és el fet que les proves s’hagin obtingut “il•legalment”. No és pas un “País de tontos”, como diu un eslògan publicitari molt conegut: es un “País de murris i d’il•lusos imaginatius”.