CAT 140509 (155) Jorge M. Reverte (“Ideas”)

Jorge M. Reverte (“Ideas”)

Resumint l’article de Jorge M. Reverte, “Ideas”, de dijous 1 de maig de 2014, em quedo amb la seva criminalització de “las agresiones sufridas en la calle por Pere Navarro y Jorge Fernández”. Entenc que el autor, amb tota una referència a un text de Max Aub de1939 en contra del nazisme, qualifica els fets de greus i com conseqüència del clima de crispació que es viu a Catalunya.

Per tots aquells que vivim en aquest espai de “crispació” que és Catalunya, ens sorprèn precisament que tot aquest procés “soberanista”, “separatista” o de “dret a decidir” s’ha dut, per part de la ciutadania, sense cap tipus de crispació. Et pot agradar o no, però un fet és evident: el cop d’efecte de l’anomenada “Via Catalana” es va fer sense el mínim acte de violència, tot un exemple de perfecta organització. Les mostres de crispació es “mostren” (serveixi la redundància) en aquelles persones que precisament ven el procés amb possibilitats d’èxit i no s’hi conformen. Fins i tot, al meu municipi, Cunit (Tarragona), es pot llegir el preocupant missatge de “Muerte al separatismo” a la persiana que havia estat la seu d’ERC: aquesta pintada es autoria d’un grup “ultra”.

La crispació és evident, però ho és a Catalunya com a Madrid o a Sevilla o a Valencia. El personal n’està tip. No pretenc justificar cap agressió, cap acció violenta, però amb aquests meus ullets ja he vist manifestants fer front a “honorables” parlamentaris de tot l’espectre polític. Voler fer justícia a títol personal és molt preocupant, però molt més preocupant és aquesta “justícia” que està tolerant tanta injustícia. No sé el motiu exacte que impulsà una persona (sembla ser una “respectable” dona, no una “indesitjable” antisistema) a “agredir” el Pere Navarro, però fins i tot podria ser pel tema del “soberanisme”. Recordem que el Pere Navarro és el polític al davant del PSC i, si aquest partit ja va prometre per tradició política i possiblement por inversió electoralista l’anomenat “dret a decidir”, entenc que hi hagi fins i tot votants socialistes totalment indignats. A mi la il•lusió socialista em va durar molt poc. Tenia 18 anys i vaig poder votar per primer cop el 1982 “pel canvi”. Però va ser prendre les regnes del poder (o precisament per a aquest objectiu, per “prendre” el poder, després del errat (?) cop d’Estat d’en Tejero) que el PSOE va perdre les dues inicials centrals de la sigla. El súmmum, per a la meva desil•lusió, fou el Referèndum per entrar a l’OTAN: era jo tan ingenu i idealista! No vaig tornar votar mai més els socialistes, però també reconec que he viscut una angoixa encara més gran amb el govern d’altres partits. Jo, que no sóc gens violent, em quedaria força relaxat si m’apropés a qualsevol polític de i li pogués una “afectuosa i pedagògica” clatellada. Tots els partits polítics han mostrat, sense cap excepció, uns nivells de corrupció directament proporcionals a la importància del poder obtingut.

La crispació en Cataluña s’alimenta molts cops amb titulars incendiaris del tipus “Estudiar en castellano en la UOC cuesta el triple que hacerlo en catalán”, notícia-reportatge signat per Ivanna Vallespín, des de Barcelona, a El País de diumenge 27 de abril de 2014.

Literalment i sense traduir: «Francisco Castro acabó hace tres años la carrera de Derecho en la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Vive en el Puerto de Santa María (Cádiz), así que se matriculó en la modalidad de lengua castellana. Antes de acabar la titulación se enteró que estaba pagando el triple de sus compañeros que estudian en catalán. Francisco alaba el método educativo de la UOC, pero critica esta política de precios. “Me parece injusto. No todos podemos hacer los estudios en catalán”, lamenta».

Faré d’advocat del diable: Quant costa estudiar en català la mateixa carrera a la UNED, l’espanyola Universidad Nacional de Educación a Distancia? Diré una doble resposta, igualment veritable o falsa: “zero euros” o “un milió d’euros”. Això és possible, perquè és “impossible” estudiar a la UNED una carrera en llengua catalana. Si una universitat pública espanyola no pot garantir que un alumne pugui fer els seus estudis en la seva llengua, qualsevol de les altres llengües espanyoles “constitucionals” (èuscara, gallec, català o ―per a vergonya de qualsevol filòleg― “valencià”; excepte, suposo, les respectives filologies), ¿ens ha d’esverar que la Generalitat subvencioni la UOC, encara que sigui universitat privada, per provar de equiparar-la a les públiques presencials?

Detalls com aquests fomenten la veritable crispació. El tema d’Espanya ha estat solucionat mai (només el PP prova de negar que hi hagi problema). El concepte d’Espanya es podia haver sustentat en les idees de “pluralitat”, “respecte” i “igualtat”, i sempre han caigut a la idea de una “esencia” immutable. Són atacats els anomenats “nacionalismes” des d’un intransigent “nacionalismo”, que no hauria d’oblidar la etiqueta d’“espanyolista”.

Com els polítics semblen no tenir solucions a la veritable i justa crispació, els periodistes sí que hi tenen una ingent responsabilitat: no manipular la informació para generar crispació.