CAT 140508 (154) Jorge M. Reverte (“Escritores”)

Jorge M. Reverte (“Escritores”)

M’agraden les contraportades dels diaris molt més que la pròpia portada. La contraportada de La Vanguardia inclou la secció de “La contra”, que acostuma a ser una entrevista de personalitat força interessant. La contraportada de El País converteix l’entrevista en un article i, de vegades, el personatge entrevistat ho és per una notícia protagonitzada o per la seva opinió respecte a uns fets; però aquest diari afegeix una breu secció d’opinió (que bé podríem anomenar “columna”, encara que se’n disposi en quatre i una orientació apaïsada del text i no pas vertical). Aquest espai privilegiat es reserva a escriptors consagrats, que últimament són els únics que en aquesta crisi generalitzada de valors que vivim s’atreveixen a denunciar-ho tot, sense censura ni reserves. Tinc escriptors favorits (i no només per la seva literatura; a més de per les opinions) i en destaco la triada de Manuel Rivas, Juan José Millás i Almudena Grandes (malgrat que no sé si en aquest ordre). A Rosa Montero l’he llegida menys, però em trec el barret (si en tingués). A Manuel Vicent, els diumenges, sé que li reserven una columna tipogràfica. Dels escriptors “descoberts” en destaco les figures de Leila Guerrero i de Jorge M. Reverte. Estimo les “cròniques” de la escriptora argentina perquè la seva visió resulta enriquidora i diferent, plena de sensibilitat. A Jorge M. Reverte li professo profunda admiració, encara que vull permetre’m una afectuosa “estirada d’orelles” metafòrica per dos articles recents.

De Jorge M. Reverte sabem que va néixer a Madrid el 1948, i que la seva trajectòria literària de qualitat no deixa marge de dubte. La “M.” es el cognom patern “Martínez”, del periodista Javier Martínez Tessier. Fet i fet, Jorge té un germà, també escriptor i periodista: Javier Reverte (1944), que va optar per esborrar-ne el “Martinez” del nombre, malgrat que Jorge semblar camuflar el popular cognom castellà per una “M” majúscula (com Fernando S. Llobera, fill del famós diplomàtic i escriptor Fernando Schwartz).

Reprodueixo literalment (i sense traduir) el paràgraf inicial de l’article d’opinió, de dijous 24 d’abril de 2014:

“¿Cuándo se jodió el Perú, Zavalita?”. Es una de las frases más recordadas en la literatura de Mario Vargas Llosa, el más grande de los que quedan vivos de los escritores latinoamericanos de los siglos XX y XXI. Han quedado por el camino otros como Octavio Paz, Jorge Luis Borges, José Saramago <sic>, Guillermo Cabrera Infante, Julio Cortázar y, ahora, Gabriel García Márquez.

Amb el <sic> crido l’atenció d’allò que entenc com greu errada? per part del escriptor Jorge M. Reverte. Segons la meva modesta opinió, no es tracta d’una simple errada, sinó d’una de greu, que pot fins i tot considerar-se amb plena intenció maliciosa. Des de quin moment José Saramago és un escriptor llatinoamericà? Fins la Geografia esdevé una disciplina ideològica. Que jo sàpiga, José Saramago era portuguès (de Portugal) i en portuguès va escriure la seva fantàstica obra, que li va permetre aconseguir d’un Premi Nobel. Hi ha gent que s’estima mes l’etiqueta “llatinoamericà” en front d’“hispanoamericà”, perquè així es pot aglutinar tota la cultura brasilera, de llengua portuguesa, en front actiu a tot allò “americà” (d’EEUU de Amèrica, que fins i tot sembla que van robar el nom de tot un continent. No, no i no. Saramago no era “llatinoamericà” i tampoc no el podem considerar espanyol, encara que la seva traductora a la llengua de Cervantes fos la pròpia esposa i encara que visqués els seus últims anys a l’illa de Lanzarote (Canàries).

Amb aquesta “errada”, la resta del seu article em va resultar vergonyant. Hom aprofito la necrològica de Gabriel García Márquez perquè en realitat vol atacar contra la figura de Fidel Castro. Como si l’amistat amb el “llibertador que es va trocar en tirà” minvi un mínim de qualitat a l’obra genial de l’autor de Cien Años de Soledad! Guillermo Cabrera Infante va patir, per contra, “problemes” a,b el castrisme, però vet aquí que la seva literatura és molt per sobre de qualsevol ideologia. El “llatinoamericà” Jorge Luis Borges (que va poder haver escrit la seva obra en anglès, com el més gran dels escriptors “llatinoamericans” portuguesos de tots els temps, Fernando Pessoa) no crec que sigui sospitós de procastrista, però la seva obra va triomfar. Malauradament, les idees polítiques dels escriptors tenen les seves conseqüències en el fets “extraliteraris”: així, dient-ne amablement, les idees excessivament conservadores o unes declaracions excessivament sinceres i desafortunades de Borges li van vetar el Premi Nobel, i, tanmateix, el “defensor de la llibertat” Mario Vargas Llosa ha estat condecorat amb tal magna menció pública. Quina dura diatriba la de comparar la qualitat moral o personal d’un escriptor amb la seva qualitat literària! Un altre “llatinoamericà” de prestigi, que també va obtenir el premi Nobel, gallec d’origen, però format a Madrid, Camilo José Cela, amb data 30 de març de 1938 (“II Año Triunfal”), des de La Coruña, amb 21 anys, va redactar, amb les mateixes mans que posteriorment van escriure La Colmena, una sol•licitud adreçada al Comissari General, en què demanava ingressar en el “Cuerpo de Investigación y Vigilancia” i ser destinat a Madrid per oferir els seus serveis de delator. Com a persona, literàriament “escopiria sobre la seva tomba”, però, com a lector, no deixo d’admirar, fins i tot avui en dia, la seva rica i variada obra literària, més enllà de la “llegenda urbana” que denuncia que en realitat disposava d’un equip de escriptors “negres” que escrivien la seva prolífica producció literària, i més enllà de l’acusació de plagi d’una de les sevess novelas i malgrat que estic prou convençut que la seva obra La familia de Pascual Duarte (1942), que suposà el seu primer gran èxit i que inaugurà tot un corrent estilístic, el “tremendisme”, va poder publicar-se a Espanya, perquè precisament ell era censor literari, ad maiorem gloriam del Caudillo de España.